El gener del 2009 vam iniciar aquesta recerca amb la intenció de fer visibles dones manresanes que ens han precedit.

Hi trobareu una setantena d’històries de dones que van néixer, van viure o viuen a la nostra ciutat. Dones conegudes, desconegudes o anònimes que nosaltres vam triar. No hi són totes i potser en falten de rellevants. La nostra intenció, en un moment que no hi havia cap recull d’aquesta mena, va ser mostrar referents femenins en tots els àmbits de la societat.

Gràcies a tots els que hi heu participat amb el vostre testimoni i de manera especial als historiadors Jaume Serra Carné i Raquel Valdenebro Manrique per les biografies que hi heu aportat.

Ens ha agradat molt treballar en aquest projecte i seguirem explicant les històries de les dones de la nostra ciutat i del nostre país.

Lluïsa Font Garcia i Conxita Parcerisas Estruch (historiadores)
Manresa, 2021

Sibil·la de Solà i Elisenda Eymerich (segles XIII i XIV)


Art sefardí. Hagadà daurada, Barcelona, 1320. - Wikimedia Commons

Refer la història de les dones a l’edat mitjana és una tasca difícil i sovint plena de mancances. La documentació que ens ha quedat de l’època ens mostra un món ple d’homes que fan negocis, es barallen en litigis i guerres o administren patrimonis. El paper de les dones està reservat a l’àmbit domèstic, i només les coneixem com a mares, esposes i vídues, sempre sota la tutela del pare, el marit o els fills. La seva vida privada és desconeguda i el poc que sabem és a través de fonts indirectes. La seva vida pública és pràcticament inexistent.

És per aquest motiu que el nostre interès es desperta quan, de forma sobtada, els documents medievals ens regalen informació sobre dues dones manresanes que, en una època extraordinàriament antiga, podrien haver destacat per haver exercit com a administradores del seu patrimoni.

Ambdues dones van ser coetànies en el temps. Van coincidir durant el primer quart del segle XIV, especialment entre els anys 1315 i 1325. Totes dues van quedar vídues sent molt joves i a càrrec de fills petits. Les dues van ser administradores del patrimoni familiar, i també del propi, sense necessitat de tuteles masculines. Van tenir en comú el fet de pertànyer a nissagues de rics comerciants i homes de negocis, amb un estatus i un nivell de vida molt per sobre de la mitjana. El seu paper en els negocis volia dir que segurament també eren dones amb un domini de les lletres i els comptes.

La primera de les nostres dones fou 
Sibil·la de Solà, filla d’una important família de propietaris i mercaders manresans establerta a Terrassa. Casada a partir del 1282 amb Ermengou Andreu, soci del seu pare, es va traslladar a viure a Manresa. Va ser mare de Galceran i Geralda Andreu i va quedar vídua cap a l’any 1300, quan devia ser encara prou jove. Anys més tard es tornaria a casar amb Raimon d’Enfesta. Sibil·la era, el 1318, propietària d’un important patrimoni fruit del seu matrimoni amb Ermengou Andreu, però també fruit de la gestió de les pròpies rendes. Els darrers anys de la seva vida, entre el 1318 i el 1323, va viure al casal familiar dels Andreu amb el seu fill Galceran, i sovinteja com a protagonista en els llibres de comptabilitat familiar, exercint com a inversora del seu patrimoni en comandes, cobrant rendes i fent préstecs. 

La segona de les nostres dones és 
Elisenda Eymeric, que enllaça dues de les famílies més riques de la Manresa del segle XIV, els Eymeric i els Sallent. Elisenda fou filla de Raimon Eymeric, important home de negocis, i de Geralda. Va tenir tres germans, Raimon, Bernat i Pere. Cap al 1310 es va casar amb Arnau Sallent, fill de Bernat Sallent, un ric propietari de Manresa. El casal familiar dels Sallent era -als afores de Manresa- cap al final del carrer de Santa Llúcia, a prop del torrent de Sant Ignasi. El seu germà Raimon Eymeric, casat amb Blanca d’Òdena, va esdevenir el successor del seu pare i un important propietari i home de negocis.

Elisenda va quedar vídua el 1315 amb dos fills menors d’edat al seu càrrec: Bernadó i Geralda,  i va exercir des d’aleshores com a administradora del patrimoni dels Sallent en nom dels seus fills. Als llibres familiars, que compartiria amb el seu germà Raimon, apareix comprant i venent, llogant, arrendant, invertint en comandes, rebent homenatge dels seus pagesos, nomenant procuradors, i un llarg etcètera, sense el consentiment ni la tutela de ningú. En morir el seu germà Raimon, i tenint present que els altres dos germans -Pere i Bernat- també eren morts, i desprès d’alguns litigis amb les seves cunyades, va esdevenir tutora i administradora d’ambdós patrimonis i segurament una persona molt influent.

Aquests són dos exemples excepcionals, però de ben segur no pas els únics. La història de les dones té un recorregut que encara està per fer. 

Raquel Valdenebro (historiadora)