Dolors Molist i Colom (Manresa, 13/02/1917- Manresa, 15/04/2017)


(Entrevista realitzada a Manresa el 3 d’abril de 2008)



Enamorada de França, on es va exiliar el 1939 i on ha viscut quasi seixanta anys de la seva vida, Dolors Molist i Colom és una manresana de noranta-un anys que ha viscut tres guerres: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra d’Algèria.

Va néixer a Manresa el 13 de febrer de 1917. De família republicana i de procedència petitburgesa, fou la tercera de sis germans. La família malbaratà el seu patrimoni i es traslladà a Artés per començar de nou.

La Dolors no va anar a l’escola, però l’avi matern li va inculcar l’amor per la lectura. Ha estat una autodidacta que ha arribat a escriure, en francès, un petit llibret de les seves memòries. Als dotze anys va començar a treballar a la fàbrica.

La seva vida la marcà un jove idealista de qui es va enamorar quan tenia divuit anys. En Climent Santacreu i Tort era de Berga i treballava, amb el seu germà, en la construcció de la Cooperativa Vinícola d’Artés. Anarquista convençut, va ser cap del comitè revolucionari i s’allistà a la columna Durruti per anar a lluitar al front. Va arribar a ser comissari i es relacionava amb Durruti i Ascaso. El van ferir, i mentre es recuperava a Artés es van casar. Era el 1936. D’un germà de la Dolors, l’Ignasi, que era de la lleva del Biberó, només en van saber que havia mort a l’Ebre.

En acabar la guerra, les tropes franquistes van entrar a totes les cases dels rojos d’Artés. Com que no van trobar en Climent, la que en va patir les conseqüències va ser la mare de la Dolors. Quan anava a l’ajuntament a buscar menjar, li deien que li’n donarien quan el seu gendre tornés. Havia d’anar a robar menjar a les nits.

Camí de l’exili


Acaba la guerra, i aconsellada per en Climent, que estava empresonat, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap a França pel coll del Pertús. Anava en un cotxe amb altres republicans, però el camí era arriscat i el xofer els va deixar a la carretera abans d’arribar a la frontera. Va seguir a peu amb homes, dones, gent gran, nens... Recorda que va girar el cap i que no va plorar; era jove i no podia pensar que deixava Catalunya per sempre.

Ja en territori francès, als homes els van portar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren cap a Toló. Allà els van repartir en autobusos, i en direcció cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. La gent els donava llegums i els portava matalassos.

S’assabentà que en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir la possibilitat de tornar a Espanya, agafà un autobús de retorn, que passava per Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja els va fer baixar. Les tropes de Franco els esperaven amb entrepans. Si en volien un, havien de cantar el Cara al sol. « Jo ja el portava de casa i no el vaig cantar», diu la Dolors. Van seguir fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar i va aconseguir arribar fins a Manresa. Mentrestant, en Climent havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera cap a França.

Per segona vegada la Dolors emprèn clandestinament el camí cap a França. Ara estava fitxada com a persona que havia tornat amb «bones intencions». Tot un grup, eren dotze, van pagar dos xicots, que els van conduir per Bourg-Madame. «Ens van deixar dalt de la muntanya i ens van dir que quan la guàrdia s’allunyés que baixéssim corrents, que trobaríem un corrent d’aigua petit, i que quan fóssim a l’altra banda ja seríem a França. Em vaig posar a córrer i vaig arribar a Osseja.»





Comença la vida amb en Climent

Sense equipatge ni diners, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Troba feina a l’Hotel de França de Mont-Louis i aconsegueix treure en Climent del camp de concentració d’Argelers. Creu que a Argelers no és que els tractessin malament, és que no els tractaven. Recorda que tenien molta gana. «Quan jo treballava al restaurant els portàvem cacauets i es menjaven les clofolles i tot».
Ella havia tingut problemes, però recorda que ell «estava abatut. Se li notava als ulls, però amb les seves conviccions inalterables. Vivia perquè havia de viure, però ja no va ser la mateixa persona . Es va jugar la vida i va perdre. Era molt idealista i jo el comprenia, no era feliç». Per fi van començar una vida junts.

Una vida marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68 francès. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on una germana de la Dolors també s’havia instal·lat. A l’inici de la revolta dels autòctons contra el protectorat francès els van fer fora del país. «Aquella no era la nostra guerra», diu la Dolors.

El 1962 tornen a França i s’instal·len a la Roque d’Anthéron (Provença). Viuen el Maig del 68, el Climent de manera activa dintre el moviment obrer. El 1974, als seixanta-cinc anys, en Climent mor i la Dolors segueix a França fins al 2007, que torna a Manresa, «a casa», com diu ella.

«Estimo França, no en diré mai mal. Em van obrir la porta i em van donar la mà.» Als noranta-un anys la Dolors és una dona amb energia i amb ganes d’explicar la seva vida, ara que ha tornat a Catalunya.

Entrevista feta a Manresa el 3 d’abril de 2008
Lluïsa Font Garcia - Conxita Parcerisas Estruch



L'Ajuntament de Manresa homenatja Dolors Molist Colom, que compleix 100 anys. (Regió 7.15/02/2017)





Dolors Molist mor el 15 d'abril de 2017 a Manresa.



Més informació:
Entrevista feta per Jordi Sardans i publicada a El Pou de la Gallina. Juny 2009.
En record a Dolors Molist. Ramon Fornell. "2 de gener. Artés, Memòria i Dignitat". 4/06/2017

3 comentaris:

Anònim ha dit...

crec que és una història molt dura i potser això la fet ser com és ella. Caldria que llegissiu tot el llibre per conèixer tota la vida viscuda.
crec que ha deixat petjada i encar ane deixerà mes.

un petó

Conxita Parcerisas ha dit...

El llibret que va fer la Dolors sobre la seva vida està en procés de traducció i de publicació. Us anirem informant.

Anònim ha dit...

es una dona molt valenta adelantada al temps i que ha viscut molt.