Caterina Cullell i Espadamala (1921-2010). Llevadora

Caterina Cullell va néixer el 19 de gener de 1921 a Vinyoles d’Orís i va exercir durant 40 anys de llevadora a Manresa i als pobles dels voltants. Ha viscut el pas de tenir els fills a casa a tenir-los en un hospital. Va treballar molt i moltes hores al dia, dormint i menjant poc. Va atendre parteres per la seguretat social i de manera particular, pel seu compte o dins de l’equip del Dr. Llatjós, primer i després amb l’equip ORTUS. Dona enèrgica i de caràcter, ha lluitat molt perquè la feina de llevadora hagi estat reconeguda econòmicament i socialment.
(Entrevista realitzada el 19 de maig del 2009)

Tercera generació de llevadoresLa meva àvia va tenir 9 fills i, sense ser llevadora, ajudava a parir les dones del seu poble, Vinyoles d’Orís. Recollia els nanos i els lligava el melic. La mare, Conxita Espadamala i Orriols, ja va ser llevadora, en va estudiar al Clínic, com jo més endavant. Vam arribar a Manresa quan jo tenia sis anys. Vaig fer el batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera. De joveneta ja havia vist molts parts, em feia il•lusió i la mare se m’emportava. Després em va anar bé perquè moltes mares aconsellaven les filles de venir amb mi, perquè elles estaven contentes de com els havia anat amb la meva mare.


Els estudis al Clínic de BarcelonaEls estudis per llevadora es feien al Clínic, a la facultat de Medicina. Tenia 17 anys quan em vaig anar a matricular amb tota la il•lusió del món i en veure el meu carnet d’identitat em diuen que fins els 18 no em podien admetre. Vaig insistir i em van enviar a veure el catedràtic, el Dr. Pere Nubiola Espinós, que havia de ser el meu professor. Em va escoltar i em va autoritzar a començar abans de l’edat.

La carrera durava 4 anys. Al matí havíem d’anar a passar visita amb el metge; més endavant també, a la tarda. Vaig acabar quedant-me tota la setmana a Barcelona, a casa d’una família manresana.

Em vaig treure també el títol de practicant. El professor ens ho va aconsellar per poder tenir més oportunitats.

Vaig coincidir al Clínic amb els manresans Selga, Llatjós, Arocas... que estaven estudiant medicina i amb la llevadora Basora, que va exercir molts anys a la Clínica.


Els primers anys

V
aig acabar la carrera que tenia poc més de 20 anys i de seguida vaig tenir molta feina. Eren temps difícils, les dones volien tenir els fills a casa, perquè sempre havia estat així i si els proposaves anar a la clínica els semblava que les portaves a matar. Tampoc hi havia diners per pagar-se l’estada als hospitals.

Em venien a buscar per anar a cases de pagès de pobles. Recordo nits de neu que em posaven al davant de la tartrana i em donaven una manta per tapar-me, però la neu m’entrava per tot arreu. Feia tant fred que em posava la bata al damunt de l’abric i em portaven rajoles calentes, escalfades al foc, perquè tenia els peus glaçats. Jo portava un maletí amb injeccions, xeringues, medicació pel cor, però si es complicava havíem de marxar corrents cap a un hospital.

Un dia un taxista no em va voler pujar al barri de Sant Pau perquè va dir que se li espatllaria el cotxe. Em van haver de baixar la partera asseguda en una cadira, uns agafant els barrots del darrere i uns altres els del davant.


Els parts als hospitalsDe seguida que vaig poder em vaig negar a anar a les cases, m’ho havia passat molt malament. Era molt millor anar a un hospital de bon començament que quan el part es complicava. Els nens que hem salvat anant a la Clínica!!! Allà teníem oxigen, podíem treure les mucositats de seguida. En un pis no tenies recursos per atendre les complicacions. Encara ara no m’agrada que tinguin els nens a casa.

Vaig treballar a l’Hospital de Sant Andreu i a la Clínica de Sant Josep. A l’Hospital només hi havia parts pel seguro, a la Clínica hi havia seguro i particular. Treballava als dos llocs alhora. Primer feia els parts i després anava a arreglar les parteres i les criatures que havien nascut els dies anteriors.

Vaig treballar molt i menjava poc. Perquè en aquella època si ens trobàvem en una clínica o un hospital no hi havia cap ordre que ens donessin menjar. T’havies d’escapar per allà als voltants i comprar una mica de pa i una mica de pernil, alguna cosa. De vegades havies d’estar pendent de la partera i no podies sortir de la clínica. Ara és diferent.

A l’Hospital de Sant Andreu tenia sort de sor Balbina que a vegades em deia “vaya a tal habitación” i jo al principi pensava “què vol dir?”. Hi anava i trobava la taula parada amb el dinar. Era molt bona dona. I a la Clínica també n’hi havia alguna que me’n donava, però no tenien ordre de donar-nos-en.



El ritme de treball
Una vegada dormia tan cansada i tan de gust que anava tocant el telèfon i no el sentia. Em trucaven al mateix temps de la Clínica i de l’Hospital i com que no em trobaven enlloc al final van trucar a casa de la meva filla, que ja era casada, i van haver de venir a casa a despertar-me.

Una nit el Llatjós em va dir que em quedés a estimular amb el gota a gota una partera que anava pels 10 mesos i el nano ja es veia prou madur. Venia d’una nit sense dormir i jo tota la nit allà. A la matinada ja no m’aguantava i pensant que seria per un moment, en el quartet de la neteja em vaig recolzar amb un munt de mantes que hi havia per desar. No em trobaven enlloc, em van trucar a casa i tot, fins que les dones de la neteja que arribaven a les 7 del matí em van trobar ben adormida.


La feina i la famíliaEm vaig casar als 25 anys i vaig tenir 3 fills. Sort de la mare del meu marit, que era una santa i me’ls cuidava, perquè jo moltes vegades empalmava la nit amb el dia. A vegades arribava a les 8 del matí a casa, em posava a dormir i al cap de poc ja em tornaven a trucar. Cap a la Clínica, cap a l’Hospital, no era mai a casa.


Llevadores d’ambulatori que no cobraven els partsAra hi ha un equip de llevadores per assistir els parts i un a l’ambulatori per visitar la partera, fer-li anàlisis d’orina, de sucre, mirar com porten la criatura... Abans no era així.

Jo era llevadora d’ambulatori. No teníem seguro ni vacances. Si volíem fer-ne ens ho havíem de combinar entre nosaltres i treballar el doble. Però com que no constava ningú com a llevadora per l’assistència al part ho fèiem nosaltres mateixes sense cobrar. Si et donaven 100 pessetes de propina o una capsa de bombons, tot el que tenies.

A mi aquells escrivents de l’ambulatori m’apuntaven moltes parteres per assistir i això em comportava moltes hores de feina sense cobrar-les. El sou era el de l’ambulatori, així que tant era per la que n’assistia pocs com molts.

Jo no ho deia a les parelles, perquè semblava que obligaves que et paguessin, però un dia, cansada de la situació, vaig provocar un incident que, per sort, va acabar bé.

Vaig atendre a una parella jove de Castellbell i el Vilar. El part va anar molt bé i de pressa. El xicot, molt content, s’anava a treure la cartera per compensar-me. Jo l’aturo i li dic: “No, però m’has de fer un favor: anar-me a denunciar”. “Però, on? Per què?”, diu el noi. Li vaig explicar que no cobràvem els parts, que em faria un favor si em denunciava a l’inspector i li deia que havien arribat amb dolors i que jo, la llevadora, no els volia atendre argumentant que no cobràvem. Ell no ho veia gens de clar, però ho va fer. Em telefonen que l’inspector em vol veure. Demano al jove que m’acompanyi perquè jo vull dir la veritat; vull mantenir la meva reivindicació, però tampoc vull que pensin que no vaig atendre correctament una partera. L’inspector primer em fa entrar a mi sola i em demana explicacions. Jo li dic que he provocat aquesta situació perquè n’estic cansada, de perdre nits sense cap compensació, i que aniré on calgui a defensar-ho. Després l’inspector va renyar el marit per la mentida.

La veritat és que no sé què va passar, però gràcies a això ens van començar a donar 25 pessetes per visita per cada dia que hi havia la partera ingressada, rentar i arreglar la criatura. En aquella època s’hi estaven 5 dies, per tant eren 125 pessetes per naixement, tot i que les hores de part no ens les van pagar mai. Però ja se’ns va arreglar. Jo sempre tenia 6 o 7 de parteres, cada mes eren moltes visites.


Altres companyes llevadoresDe més grans que jo vaig coincidir amb la senyora Assumpció Almuzara i amb la Rosita Claret. Amb aquestes ens havíem ajudat. Quan encara anava als pisos a vegades coincidien dues parteres i havia de trucar-les.

De la meva època hi havia la Mercè Sanahuja, la Pili Hernaiz, una noia molt intel•ligent, i la Conxita, que encara treballa. També hi havia l’Elena, que treballava amb l’Alberti, i la Roser Carrera, que va treballar uns 20 anys també per l’Alberti.

Les llevadores d’ara tampoc ho tenen fàcil, han d’afrontar noves situacions com la de la immigració: dones que no coneixen la nostra llengua o que no volen ser assistides per ginecòlegs homes durant el part.

La influència de les maresLes mares, sobretot de les noies, jugaven un paper molt important en els embarassos i els parts, més que el marit. Havia hagut de fer callar moltes iaies. En tinc alguns records tristos.

Un dia em ve una parella jove i la mare d’ella. Ni el marit ni la partera no van obrir boca. La mare només arribar em pregunta: “Només vull saber una cosa, vostè trenca les aigües?” Sorpresa per la pregunta, li dic: “A vegades sí, a vegades no. Depèn del cas, depèn de com es presenta. No hi ha cap partera igual, encara que s’assemblin totes. N’hi ha que es trenquen pel seu natural, d’altres que si no les trenquéssim es rebentarien i el fill no naixeria”.

Tot seguit la iaia explica que volen tenir el fill a casa, que pagaran el que sigui i em demana si els podré assistir. Jo els dic que a casa no, que ja només treballo en els hospitals, que no és qüestió de diners, sinó de treballar tranquil•la. Malgrat tot em demanen que visiti la partera. Només per fora ja veig que el nen ve de cul i els recomano que en sortir vagin de seguida al metge. Convençuts que els hi havia dit per fer-los anar a parir a la Clínica, se’n van a una altra llevadora i només li demanen si els podrà assistir el part a casa. Ella els diu que sí. Va anar tan malament que van haver d’anar cap a la clínica amb la criatura mig cos a dintre i mig a fora. I com que no havia anat mai amb cap metge va haver d’esperar trobar-ne algun que estigués disponible per treure-li la criatura morta.

També recordo un cas de bessonada que el metge els va recomanar anar a la Clínica. Va ser placenta prèvia i van morir la mare i els bessons. I tot, perquè la mare de la noia deia que no era necessari, que ella els havia tingut tots quatre a casa.


Un home espavilatRecordo una dona que tenia els parts molt ràpids, bé i sense necessitat de punts, i a aquesta sí que l’atenia a casa. El seu home deia que tot plegat era tan fàcil que pel cinquè fill la volia atendre ell. La dona em truca un vespre i em diu que havia tingut un senyal i que ja m’avisaria. Jo no vaig dormir en tota la nit pensant que em trucaria. I al final, a la matinada, la telefono jo. Em diu: “Per l’amor de Déu Caterina, vine!”. Jo no sabia de què anava i arribo allà i trobo el marit amb un llibre al costat d’ella, assegut al sofà... Ella plorant i patint. Li trenco les aigües i m’he d’afanyar a posar-hi la ma perquè la criatura ja sortia. Cada part és diferent, en aquest cas tenia el que en diem les aigües gruixudes i s’havien de trencar. El marit va marxar i no va tornar fins al cap de tres dies. Jo crec que de vergonya que tenia.

Parir en un campUn dia a l’Hospital, se’m presenta un home que no tenia cotxe dient que tenia la dona en un camp als voltants de Sant Joan de Déu a punt de parir. Vaig demanar permís a la monja per sortir i quan vam arribar la criatura ja havia nascut. Enganxada a la mare pel cordó i totalment gelades, sort en vam tenir d’una casa propera que ens van portar mantes i vam poder telefonar a un taxi.

Nens amb malformacions
Abans no hi havia mitjans per veure les possibles malformacions, l’amniocentesi no existia. Nosaltres érem les primeres que les vèiem.

Havia vist nens amb dos caps i amb tres peus que naixien morts. Recordo una nena que va néixer cega: quan vaig anar a tirar-li les gotes, al fons dels ulls només hi havia una boleta com una agulla de cap de color. Vaig avisar de seguida el doctor Selga perquè donés la mala notícia als pares.

També recordo un cas, que cap més llevadora de la meva època va viure, vaig assistir el naixement d’una criatura hermafrodita. Tenia vulva i penis, s’havia d’investigar si el que hi havia dintre eren ovaris o testicles.


Famílies amb molts fills o sense fills
Vaig atendre famílies que van tenir molts fills, una de 10, una altra de 9. Jo no opinava mai sobre la conveniència de no tenir tants fills , havien de ser ells els que havien de veure si els podien pujar i alimentar.

I no tenir fills, a nivell social, costava d’acceptar. L’exemple és el que vaig presenciar un dia en una botiga. Era propietat de dos germans, l’un tenia 4 fills que, per cert els havia assistit jo, i l’altre feia anys que era casat i no en tenia cap. I sabeu què li van dir les dones que hi havia a la botiga? Apa gandul, guaita el teu germà quatre i tu cap. Jo sabia per la cunyada que no en podien tenir.

Els parts naturals fora dels hospitals, avui
Parts naturals sí, però parir a fora d’un hospital jo no ho recomanaria a ningú. No sé aquestes cases de parts naturals que existeixen de quins mitjans disposen, però penso que els responsables han de patir molt. Sé que a vegades han de portar les dones a l’hospital després d’hores de sofriment. Un part pot anar molt bé, però en un 20% hi ha alguna complicació i és tan imprevisible.

Jubilació d’un treball vocacional
Necessitava deixar la feina perquè ja havia treballat prou. Ho vaig sol•licitar al col•legi de llevadores i m’ho van acceptar. He de reconèixer que em va entristir, he fet una feina que és profundament vocacional i m’ha donat moltes satisfaccions. Em vaig passar un any i mig que no podia anar a veure cap malalt a la Clínica, sentia nostàlgia de les hores viscudes.

La Caterina va morir el 5 de desembre del 2010.
Lluïsa Font / Conxita Parcerisas
Entrevista realitzada el 19/05/2009

Més informació:
Caterina Cullell, 43 anys ajudant a fer arribar criatures al món
Entrevista Regió7. Jordi Jané. 28/06/83