Betty Marris i Prat /Grimsby 1921- Manresa 2011)

Betty Marris amb uniforme de sergent- Foto Maria Vila

Amb aquesta biografia iniciem la col•laboració d’altres historiadors/es al nostre bloc. En aquesta ocasió és el Jaume Serra i Carné, que l’any 2001 va publicar Testimonis manresans de les guerres del segle XX, on recollia el testimoni viu de la Betty Duran, entre d’altres. Per a la nostra publicació, ha ampliat la biografia amb informació oral d’antigues alumnes, amistats i família, un cop la Betty ens va deixar el gener del 2011.

Va néixer a Grimsby (Regne Unit) el 2 de novembre de l’any 1921. Era filla de pare anglès i de mare francesa. Els pares s’havien conegut a França durant la Primera Guerra Mundial, quan el pare hi lluitava com a soldat.

La familia Marris, al poble anglès de Leeds, agost de 1944- Foto Ferran Costa i Duran

 El seu pare, comptable, va perdre la feina en la vaga general de 1926 i va trobar feina en una empresa sueca situada a París. La Betty es va formar a París, en la cultura francesa, però alhora sempre va cultivar la cultura anglesa.

Presonera dels nazis
L’any 1940, quan els alemanys avançaven cap a París, la família Marris va voler marxar a Anglaterra, però ja no va poder. La vida sota l’ocupació nazi era difícil: por, escassetat d’aliments, controls, etc. L’octubre de 1940 els alemanys detenen el pare i el porten a la caserna de Saint Denis, a París. El febrer de 1941 van detenir la mare i la filla i les internen en una caserna de Besançon. Eren unes dues mil dones, nens i vells en unes condicions horroroses. La Betty va fer amistat amb altres noies també presoneres, formaven una colla que es van dir Les 9 B.

Betty Marris estirada a terra, amb  la colla de presoneres que es van dir les 9B, 1942- Foto Maria Vila

 La seva amistat va durar per sempre més. El març de 1941 van ser traslladades al balneari de Vittel, vora Nancy, on les condicions eren millors. Malgrat tot, era un camp de presoners, el Front Stalag 194. El 20 de juny de 1942 els homes de Saint Denis els van traslladar a Vittel. El captiveri va durar tres anys i mig fins al 9 de juliol de 1944, quan els van deixar marxar. La fugida va ser “la gran aventura” amb el “tren fantasma” carregat de britànics que travessava la França en guerra i l’Espanya feixista. El destí era Lisboa. Allà van ser bescanviats per soldats alemanys presoners dels aliats. Un vaixell els va portar a Liverpool (9 d’agost de 1944) i d’aquí a Leeds, on tenien familiars.

Soldada britànica
Un cop lliure, la Betty va explicar per l’emissora de ràdio BB les penalitats del captiveri. Tot seguit es va allistar a l’exèrcit britànic. Va viure la por dels bombardeigs de Londres. Va presentar-se voluntària per a les forces d’ocupació d’Alemanya dins la Comissió de Control. Parlar tres idiomes li va permetre ser enviada a Berlín per fer d’intèrpret de la delegació britànica de la Conferència Quatripartita.

Joana Prat i Betty Marris, mare i filla  22-2-1946 - Foto Mª Rosa Jou             
                                                                                                 
El gener de 1946 arribà a Berlín, ciutat devastada que començava la reconstrucció sota control aliat. Traslladada a Hannover, va participar en judicis contra criminals nazis. Va ser desmobilitzada la primavera de 1947 i llavors va ser reclutada pel Foreign Office i enviada de nou a Berlín com a intèrpret a les conferències quatripartites com a funcionària civil i estatus de capità. Quan el març de 1948 la URSS bloquejà Berlín, va sortir-ne en un autobús. Després d’uns mesos a París treballant per l’OECE va retornar a Leeds.

Lingua Club Manresa
Quan fa la primera estada a Manresa, la Betty va fer turisme per Catalunya, Poblet 1950- Foto Ferran Costa i Duran

L’any 1950, després d’uns contactes per carta, va acceptar la invitació de Lingua Club de Manresa per ensenyar l’anglès als seus socis i donar classes particulars. El 6 de juny de 1950 va arribar a Manresa, on es va estar fins a l´octubre.
En la curta estada havia pogut conèixer el país i fet moltes amistats. La presència d’una noia anglesa a la Manresa grisa d’aquells anys significava una gran novetat. Era una dona valenta, molt tenaç, llesta i culta. Tenia un aspecte anglès, però un geni mediterrani. Reia molt. La seva estada a Manresa va ser un esdeveniment destacat. Lingua Club li va fer un sopar de comiat. La mort del pare el 1954 va fer decidir mare i filla a instal•lar-se a París, on la Betty va treballar a l’empresa Max Factory Hollywood. També va treballar d’intèrpret de l’OTAN i per la UEO
per poc temps a Paris.

Sopar  de comiat de Lingua Club, octubre de 1950- Foto Maria Vila

S’instal•la a Manresa

Però després la Betty va decidir tornar a Manresa, on havia fet amistats en la seva estada de 1950. De manera especial va fer amistat amb el manresà Manuel Duran Gómez, destacat pintor, gran caricaturista.

La Betty amb el seu marit Manel Duran Gómez, conegut caricaturista i pintor manresà- Foto Ferran Costa i Duran


El Manel era una persona educada, culta, amb molt sentit de l’humor; als ulls de la Betty era el més semblant a un gentleman anglès. La Beatriu i el Manel es van casar l’any 1958 al santuari de Joncadella. Van fer el viatge de nuvis a Calella. De primer viatjaven amb moto, però després es van comprar un Seat 600. Van anar a viure a la carretera de Cardona, en un pis del pare del Manel, que era notari.

Professora d’anglès
Molts amics coneguts del Duran van preguntar a la Betty si voldria donar classes d’anglès. De mica en mica van ser molts els manresans i manresanes que van començar a aprendre anglès gràcies a la Betty. Primer eren grups de cinc o sis persones, després de deu o quinze per classe. A la classe era una professora exigent, més endavant es va suavitzar. Al principi bàsicament feien lectura i escriptura, després van introduir la conversa. Les classes es feien al gran pis de la carretera de Cardona.
 La mare de la Betty, que es deia Joana, va venir a viure a Manresa, a casa de la Betty i el Manel. La mare també feia classes de francès. Va morir a Manresa l’any 1971.

Grup d´alumnes d´anglès, curs 1968- D´esquerra a dreta asseguts  Jaume Vives, Josep Catot, Ramon Meix, dretes Pilar Catot i Betty Duran - Foto Maria Vila

 Abans de venir a Manresa la vida de la Betty va ser trepidant, molt agitada, però a Manresa va passar a ser tranquil•la. La Betty era una gran esportista, practicava la natació i el tennis. Llegia molt i feia anotacions de les lectures. Li interessaven les biografies, la filosofia, la història sobre la guerra mundial i sobre Anglaterra, també li interessava molt la política. Tenia una gran curiositat intel•lectual. Però la seva activitat principal eren les classes.

La Betty davant el seu domicili a la carretera de Cardona de Manresa, nevada de 1962- Foto Ferran Costa i Duran

Va ser la primera professora d’anglès a Manresa. “Estic orgullosa d’haver ajudat a saber una mica d’anglès a dues generacions de manresans. He disfrutat molt durant tot aquest temps i ara que estic jubilada enyoro els meus anys d’ensenyança, la presència dels joves alumnes, el bullici de les classes, els riures...”. Va quedar viuda el 1983. Va fer diversos viatges, li va agradar molt el d’Egipte. De tant en tant anava a París o a Londres per trobar-se amb els parents i les nou amigues que havia fet al camp de presoneres. També tenia una fillola a Suïssa.

Els darrers anys
A causa de qüestions immobiliàries va haver de deixar el pis de la carretera de Cardona, on havia viscut sempre. La marxa del seu pis va ser dramàtica. “M’han tret de casa!”, deia. Llavors anava amb crosses, convalescent d’una operació. Als darrers anys va viure en un pis del Passeig.

Caricatura d´en Manel Duran, la Betty practicant  tennis, un dels seus esports favorits- Foto Maria Vila 

Era una dona ben disposada a col•laborar. Va fer de professora d’anglès al Casal d’Avis de la Generalitat de Manresa, on feia classes de conversa d’anglès els anys 2008 i 2009. També va anar a l’Hospital de Sant Andreu a ajudar a donar menjar els malalts. Llegia molt i sempre va tenir inquietud per aprendre. Fins als darrers mesos encara estudiava alemany.

Va participar en un programa de TV3, on els participants explicaven la seva història. La Beatriu Marris Prat hi va participar amb les seves memòries. D’aquestes memòries en va fer diverses còpies. L’any 2001 aquestes memòries, amb el títol de “Yo lo viví”, van ser publicades dins l’obra col•lectiva Testimonis manresans de les guerres del segle XX. En aquestes memòries explica bàsicament la seves vivències del període de la Segona Guerra Mundial i també com va venir a Manresa. La Betty va morir a Manresa el 21 de gener de 2011, als 89 anys. A vegades deia que no se sentia de cap lloc en concret. Segurament se sentia ciutadana europea.

Jaume Serra i Carné

Fonts d’informació:
Beatriu Marris, vídua de M. Duran. “Yo lo viví”. Dins Testimonis manresans de les guerres del segle XX. Edició a cura de Jaume Serra i Carné. Centre d’Estudis del Bages. Manresa, 2001. Col•lecció Memòria, 5. Pàgines 181-214.

Informació oral proporcionada pel seu nebot Ferran Costa Duran i també per Mª Rosa Jou i Maria Vila, amigues i antigues alumnes.
Les fotografies han estat cedides per Ferran Costa Duran i per Maria Vila.