Rosa Riu Sardans (1926-2016) Activista social- Activista feminista



                                                           Foto: Arxiu família Cots Riu    

Tota la vida ha viscut a la mateixa casa on va néixer el 29 de desembre de 1926, l’avi la va comprar i ella n’és l’actual propietària. A la casa del costat dela seva, al carrer del Cós, s’acabava la ciutat de Manresa, l’antic raval de Valldaura.
La mare de la Rosa va morir quan ella tenia 9 anys. El pare va treballar a Can Jorba, tenia molta facilitat pel dibuix. Va aprendre l’ofici de gravador a la joieria Bagués de Barcelona. Gravava joies i feia els dibuixos de les casulles dels capellans.
Va ser un gran afeccionat als escacs i fundador dels Escacs Catalònia.
Al pare, la Rosa sempre li ha agraït l’ensenyament que li va donar: “Mentre tinguis una pesseta de més del que has de menester, ja n’hi ha prou”. Al seu pare no li van faltar mai diners.
Tingué una germana més petita que ara es morta, l’Emília.

Va anar a escola a les Dominiques com la seva mare, en té bon record. Pel temps de la república, la van portar un any al Lluís de Peguera, a fer la preparatòria, recorda: ”Allò va ser un canvi positiu, anàvem nens i nenes junts, els mestres et responien als dubtes i preguntes, però va durar poc”. Va ser una nena “inquieta”, sempre s’encantava a llegir en qualsevol lloc i no feia gaire el que li manaven.

La Guerra Civil

Recorda dos bombardeigs a Manresa. S’amagaven sota l’escala de casa, no anaven al refugi. “Era un temps de confusió, van matar unes monges que m’havien fet classe. Hi havia venjances, delators, empresonaments. Tot plegat, confusió”.
També comenta la vinculació d’en Joan March, el Banquer de Franco, com un dels principals financers de l’aixecament de 1936. De fet, fou qui pagà el lloguer del Dragon Rapide, l’avió que traslladà el general Franco des de Canàries al Marroc per prendre el comandament de l’exèrcit d’Àfrica. Finançà un pont aeri militar, que va traslladar d’Àfrica a Sevilla els militars i les seves unitats de soldats, per mitjà d’avions alemanys.

Franquisme i Religió
Afirma la Rosa: “A casa meva eren catòlics, com la majoria. Es critica les dones musulmanes pel mocador, però jo recordo que per anar a missa ens feien posar un sèfino a l’església. Els capellans ens deien que la dona s’havia de supeditar al marit. Els éssers humans no pertanyem a ningú, som lliures. Jo vaig anar descobrint amb els anys l’ambient tancat i fosc de la dictadura. Durant aquells anys no vaig tenir un comportament estàndard com les dones de la meva generació”.

La Piscina Municipal

El seu oncle, en Lluís Catot, fundador dels Teixits Santo Domingo, va obrir botiga al xamfrà de la plaça de Fius i Palà i el carrer de Sant Tomàs, on ara hi ha l’Òptica Soler. La Rosa, a l’edat de 19 anys, va començar a treballar a la botiga. Al cap de tres anys es traslladarien al carrer de Jaume I.

                  Vista de la Piscina Municipal anys 70- Fons Quintana Torres, Arxiu Comarcal del Bages                                

Als anys 40 va començar a anar a la Piscina Municipal. Les dones no hi podien anar, perquè es considerava que “anàvem a ensenyar”. A la Rosa li agradava prendre el sol a l’hivern, i també nedar.
El senyor Vergé, gran promotor d’activitats a la piscina, va facilitar un horari especial per a les dones. Podien anar-hi de les 7 a les 11 del matí, els dimecres. A la Rosa no li anava bé fer aquest horari establert; hi anava a la una del migdia, quan plegava de treballar a la botiga.
Recorda: “A l’hivern, l’època en què anava més a la piscina, érem una dotzena de dones, vam ser molt criticades i mal vistes. Va ser una conquesta de llibertat personal”. Fins fa pocs anys encara anava tres cops per setmana a la piscina.

El casament
Es va casar gran, als 31 anys, dins l’ambient social i familiar veien que potser no la casarien. Es va casar amb l’Antoni Cots i Soldevila, company i seguidor incansable de les inquietuds de la Rosa. Enginyer químic, treballà al laboratori de la Pirelli i a la tarda donava classes a la Maestria Industrial. En va ser un dels iniciadors.
La Rosa afirma: “Sort n’he tingut d’ell, sempre m’ha recolzat en totes les activitats que he volgut fer”. Van tenir dues filles, la Mireia, que es va morir quan tenia 39 anys, la Maria Rosa i un fill, el Joan Antoni. Té cinc néts.
Comenta amb satisfacció: “A mi m’han educat i ajudat els meus fills en l’aprenentatge de la vida”.

Llibreria Maragall

                           Aparador de la Llibreria Maragall al carrer Cós, 67 de Manresa. Foto: Lluïsa Font
                         
La seva afecció a la lectura la va portar a obrir una llibreria, l’octubre de 1972, al carrer del Cós, als baixos de casa seva. No era solament una llibreria; era un lloc de trobada, d’informació, de contactes de dones que volien avortar. Tenia telèfons de contacte amb clíniques de Londres i Holanda. Les dones del nostre país que volien avortar s’hi jugaven la vida, per la clandestinitat i les condicions sanitàries. Recorda: “Havien vingut canalla jove a informar-se que no volien que els seus pares sabessin que estaven embarassades”.

A la llibreria venia llibres i revistes, no va vendre mai revistes del cor. Hi havia llibres de filosofia, que considera que és la medecina de l’ànima, d’educació, de ciència, entre d’altres, i molts que estaven censurats. Es va especialitzar en el feminisme, els drets de les dones, en portava totes les novetats que sortien a Barcelona.
Recorda el llibre El segon sexe de la Simone de Beauvoir, “que va ser prohibit durant vint anys pel ministre franquista Manuel Fraga Iribarne. Va ser tota una novetat portar-lo a Manresa. Van ser uns anys que vaig gaudir molt de la botiga, vaig conèixer molta gent”. La llibreria va estar oberta onze anys.
L’última entrevista la fem a la llibreria, envoltada de quadres pintats pel seu marit, l’Antoni.

Associació de Dones del Bages


                                   Revista núm 1, març de 1986 publicada per l' Associació de Dones del Bages 
                                                                                Arxiu Rosa Riu 

El juliol de 1978 es constitueix l’associació, i l’embrió es va gestar a la llibreria Maragall. Es reunien a la botiga cada vuit o quinze dies, s’hi prenien les decisions, es feia tertúlia, feien les pancartes pel 8 de Març, les que després penjaven al Passeig o bé a Sant Domènec. L’ajudaven el pare, el marit i altres homes i dones.

Van contactar amb la germana del director de la Pirelli, que era una feminista radical de Milà. “Ella ens portava els eslògans reivindicatius que es feien a Itàlia”.
Dins l’associació, com a capdavanteres del moviment recorda “la Marga Martínez, la Montserrat Margarit, la Rosa Suñé. Jo les seguia, eren joves, amb cultura i preparades. Es va fer molta feina”.

Com a document de l’època tenim la revista núm. 1, del març de 1986, publicada per l’Associació de Dones del Bages, titulada “Nosaltres les dones”.

Les Jornades de la Dona de 1976

Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades del 27 al 30 de maig de 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, són considerades el moment de l’eclosió a Catalunya del moviment feminista. En aquella trobada, es van exposar per primera vegada, en un fòrum de debat públic i obert, les reivindicacions i demandes de les dones després dels llargs anys de la dictadura franquista.

                                         Un dels  eslògans difosos en campanyes  d'informació. Arxiu Rosa Riu

La Rosa va assistir als actes de les Jornades de la Dona que es feien dissabte al matí: ”Vam fer torns per anar-hi”. Llavors entrà en contacte amb altres realitats: “Em vaig adonar de com ens havien tractat. Va ser una obertura per continuar la lluita. A mi em deien «la feminista». Tant era com em qualifiquessin, el meu marit i la família sempre han entès les meves inquietuds i m’han ajudat molt”.
Recorda la Lídia Falcón, la M. Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig i la Magda Oranich. La Rosa no ha estat afiliada a cap partit polític.

Els valors, la feminitat
En una conversa que va tenir amb un home que estava en contra del feminisme argumentà la Rosa: “A Turquia a les nenes les fan seure amb força coixins perquè tinguin el cul gros. A la Xina els hi embenen els peus perquè no puguin córrer. Cada país té la seva cultura. I aquí valoren les corbes i el volum del cos de la dona, sempre en una societat dominada per l’home”.

Associació de Veïns de Valldaura


Trobades de dones a la Llibreria Maragall, de dreta a esquerra Rosa Riu, Joana Oriol, Teresa Cots, Josefina Carné, Lluïsa Prat, Antònia Riu, dretes sense identificar, 07-2-1994. Foto: Arxiu família Cots Riu

El primer local on es va reunir l’associació fou la llibreria Maragall, durant un any, aproximadament. Les assemblees generals es feien a les Dominiques, perquè a la llibreria no hi cabien. Després es traslladaren a un pis del carrer de la Llum, núm. 12.

Recorda com un gran promotor de l’associació en Robert Ricart i Balet, primer president de l’associació: “Gràcies a ell tenim la plaça del 8 de Març actual. Va lluitar perquè hi hagués aquest espai, ja que era previst que s’hi fessin pisos”.

Quan es va voler donar nom a l’associació és va proposar el d’en Robert Ricart, però finalment van inclinar-se pel nom Nostra Llar. Ara, a la biblioteca de l’associació, hi van posar una placa per
recordar-lo.

El windsurf


                                      La Rosa practicant windsurf a la platja de Cubelles, 1980. Fotos Arxiu família Cots Riu

Una de les seves passions ha estat l’aigua i el mar. L’any 1980, quan tenia 54 anys, el seu fill va anar a Alemanya a buscar veles per fer windsurf; a l’estiu feia de monitor ensenyant aquest nou esport. La Rosa va voler iniciar-s’hi, en recorda el començament: “Vaig estar vuit dies damunt de la planxa sense aixecar la vela, fins que al final vaig mantenir l’equilibri i vaig aixecar-la”. Ha practicat aquest esport durant vint anys i el va deixar als 74 anys.

La mort de la filla
La Mireia, la filla gran de la Rosa, va morir fa dotze anys, d’esclerosi lateral amiotròfica. La seva mort no la va enfonsar; al contrari, la va encoratjar. Reconeix que va ser un procés poc habitual, en la mort d’una filla. Ella sentia i rebia l’empenta de la Mireia. Fos on fos, li donava força i energia per continuar endavant.

El tabú de la mort
El tema de la mort l’apassiona. Pertany a l’Associació per la Mort Digna, que dirigeix en Salvador Pàniker i Alemany. Fa uns anys hi participava, anant a Barcelona gairebé cada setmana.
Té fet el testament vital, on diu que no vol quedar com un vegetal. Quan arribi el moment, que no dubtin a desconnectar-la. “En aquest món, ja ho he vist tot, m’espera molta gent a l’altra banda. Viure de segons quina forma no s’hauria de permetre”. També recorda el caputxí Jordi Llimona i Barret, “que també pertanyia a la nostra associació i proposava el dret a l’eutanàsia. Hi està totalment a favor”.


Acabament
Ha estat i és una dona avançada i inquieta, que anat a contracorrent del que tocava fer, amb la consciència de ser coherent amb si mateixa i de no tenir en compte el que pensés la gent.

                                                           Escrit fet per la Rosa Riu Sardans

Amb capacitat d’adaptació per superar les limitacions, com ella afirma: ”La gran sort ha estat llegir molt”, per tant, s’ha culturitzat constantment. La seva educació la destinava tan sols a casar-se, que ja ho va fer, i com a dona només havia de saber cosir i cuinar. A casa seva li havien dit alguna vegada que “descarrilava”, perquè mentre les noies de la seva edat anaven a brodar, ella va voler aprendre anglès i francès. Sempre amb inquietuds d’aprendre allò que no li estava destinat com a dona.

Defensora dels drets de les dones per aconseguir aquella igualtat a què ens acostem però que no hem assolit, i a la qual la religió ens ha barrat el pas, per fer camí. Lluitadora per la llibertat personal i col•lectiva, com a principi bàsic de vida. La seva mirada, encara ara, traspua ànsia per millorar la nostra societat en crisi, que veu massa sotmesa als diners i al consumisme.

La Rosa ens va deixar el 22 d' abril de l'any 2017

Entrevistes realitzades el setembre i l’octubre del 2012.
Lluïsa Font i Garcia

















1 comentari:

Josep Vidal-Alaball ha dit...

Una vida apassionant i apassionada! DEP